L’obra autobiogràfica de Alexandre Jollien.
“Elogi de la feblesa”, és el títol que li posa Alexandre Jollien, autor del llibre en que a través d’un diàleg amb Sòcrates, queden plasmats els moments que més han marcat la seva vida i reflexiona sobre això.
Alexandre Jollien, estava destinat a enrotllar cigars a un taller ocupacional per a persones discapacitades, ja que al néixer a causa d’un handicap, té paràlisi cerebral. Amb molt d’esforç, motivació i força, va acabar estudiant a la universitat la carrera de filosofia, i gràcies a això va trobar les eines necessàries per a escriure aquest llibre.
Aquesta obra, tracta diversos temes importants de la seva vida. Comença pel centre on va estar intern, passant per l’institut i molt després per la universitat. A tot arreu hi troba dificultats però com ell diu “La dificultat endureix, estimula i ens obliga a trobar solucions” (pàg.35).
Descriu la vida al centre, on va estar intern, com un lloc on va fer grans amistats i això per a ell va ser el més important per poder progressar, lligams tant forts que l’han ajudat més que els seus propis educadors.
Recorda la vida al centre amb molts bons moments, però més tard al sortir d’allà se n’adona de que no tot era tant perfecte, i coses que realment més tard li van produir un xoc.
En primer lloc, el llenguatge i el codi que feia servir per a comunicar-se allà dins era totalment diferent que al de la realitat, i que les formes de comunicar els seus sentiments moltes vegades les havia de reprimir fora del centre, com explica, “He trigat molt temps, i ho he pagat car, a adonar-me que els gestos en <l’altre món> adquireixen significats ben diferents i donen lloc a interpretacions variables. Jo no ho entenia.” (pàg.45).
Per altra banda, per superar-se i per intentar-se adaptar va haver d’agafar consciència de la seva discapacitat, i conèixer-la, per així poder ser conscient de les seves possibilitats. Ell diu, “ De seguida vaig tenir la intuïció que, fugint de la discapacitat, ens aïllem. És allà, amb nosaltres; cal, doncs, que l’acollim com un cinquè membre, cal que arribem a establir un acord amb ella. Per fer-ho em sembla primordial conèixer les seves febleses.” (pàg.57). D’aquesta manera, Alexandre va sentir que podia ser més feliç sent conscient d’això, i de que això era el que hi havia a la seva vida, i amb això podia
conviure dia a dia sense reprimir-se de ser feliç, les coses més simples el feien feliç, i el bon humor era essencial.
Quan Alexandre va sortir del centre per anar a l’institut va patir com diu ell un “xoc cultural, la desinformació en la què estàvem immersos”, això seria un dels aspectes negatius del centre, i que més endavant explicaré a les meves reflexions. També faré referència al fragment següent: “Tan bon punt em vaig trobar immers en un context estimulant, vaig poder comprovar com les meves capacitats es desenvolupaven ràpidament. Estudiava molt per adaptar-me i integrar-me, per ser el capdavanter.” (pàg. 94) i això, demostra com es l’home capaç d’adaptar-se i superar-se per una motivació i que etiquetar una persona és un dels errors més grans que poden competre’s, personalment també penso que hi va haver una mancança de motivar i un poc esperit de superació pel que explica Alexandre, dins al centre.
I per acabar, Alexandre Jollien, coneixent-lo ja una mica més, una persona molt optimista i com a tal, després de conèixer la seva feblesa, d’una forma positiva i en lluita permanent per superar-ho tot, diu “L’individu feble no representa necessàriament un pes per a l’altre, Cadascú disposa lliurament de la seva feblesa, i per tant és ben lliure d’usar-la amb seny.” (pàg. 102), així justificant el títol de l’obra.
Reflexions personals.
L’afecte que m’ha causat la lectura d’aquest llibre, ha estat replantejar-me en primer lloc, si són favorables o no els centres d’educació especial, o si és més favorable per a una persona discapacitada estigui escolaritzada l’escola inclusiva. I el paper dels bons educadors, tant en una escola especial com a una de normal, en que estimar i la confiança és el més important.
En segon lloc, m’ha fet reflexionar sobre el meu comportament a situacions descrites al llibre, en veure anant d’excursió a alumnes d’un centre d’educació especial, els meus sentiments cap a ells i la meva mirada, pot ser de pietat, que m’he n’he penedit.
En tercer lloc, m’ha fet sentir curiositat sobre altres casos, i, altres puts de vista de persones discapacitades o amb algun tipus de problema que ha de conviure i no poder fer la vida “normal” en una escola, quins recursos tenen, i m’ha fet investigar sobre aquest tema.
En quart lloc, m’ha fet valorar el que tinc, i allà on he aconseguit arribar i les ganes que m’ha fet sentir d’aprofitar-ho.
Sobre els temes esmentats, m’agradaria fer referència a un fragment del llibre:
“Avui dia i cada vegada més, les persones amb discapacitats són escolaritzades en escoles normals. Alguns pares m’han afirmat que aquesta experiència es revela doblement beneficiosa. D’una banda, permet a l’Infant amb discapacitat desenvolupar-se més fàcilment; i de l’altra, els altres infants, “la classe d’acollida”, desprès d’un primer moment de rebuig, expressant amb més o menys intensitat, adopten una actitud diferent davant de la persona discapacitada.” (pàg.77)
Això m’ha fet pensar en l’escola inclusiva, que des de fa dos anys hi ha una llei establerta en que obliga a tota escola ha ser inclusiva, però, pot ser és un terme una mica utòpic. En el cas de Alexandre, crec que hagués sigut millor haver estat escolaritzat com qualsevol altre nen, tenint classes de reforç o poden estar unes hores al centre, per aprendre tot el que li van ensenyar els educadors de centre, però d’aquesta manera pot ser s’haguessin corregit els errors d’aïllament que produïen estar fora de la societat durant tant de temps. I així, hagués tingut un contacte més directe a lo que és el món real. També crec que hi ha un avantatge clau per als nens discapacitats i els que no ho son, per una banda, els que ho són estar en contacte amb els altres fa que aquests vulguin posar-se al nivell de la resta, i així fent un esforç i tenint més motivació per arribar a ser. I per altre banda, els nens puguin veure des de petits les diferencies que hi ha entre humans i que les puguin acceptar amb tota normalitat.
Per últim deixo aquesta entrevista, per coneixer més a fons a Alexandre.
ENTREVISTA ALEXANDRE JOLLIEN
Per últim deixo aquesta entrevista, per coneixer més a fons a Alexandre.
ENTREVISTA ALEXANDRE JOLLIEN
No hay comentarios:
Publicar un comentario