Visita a l'escola Verduna Àngel

Avui he fet el recull de les fotos que vaig fer de l'escola que vaig visitar durant la SAE, la setmana d'activitats extraordinàries.

També, vull dir que va ser una setmana molt enriquidora, complementària i útil per aquest primer semestre.

Una escola molt interessant per veure.

Haig de dir que la qualitat de les fotos és mínima (estaben fetes amb el mòbil)

Pensant en els altres

Aquest es un video de 60 minuts, que us vull deixar aquí,
M'ha semblat molt interessant i el vull compartir amb tots vosaltres!

ENLLAÇ AL VIDEO "PENSANT EN ELS ALTRES"!

És un documental premiat repetidament per la tendresa a l'hora d'explicar l'aprenentatge en una escola japonesa. "Pensant en els altres" és un càntic a la vida i a la manera d'aprendre a viure. Rodat durant un any a l'escola pública infantil de Minami Kodatsuno, a la ciutat de Kanazawa, d'uns vuit mil habitants, ens ensenya la manera d'aprendre d'uns nens i ens fa pensar sobre l'esperança i la força. Ens mostra també la manera com els nens reaccionen davant de l'ambient d'adults que els envolta i davant dels problemes que angoixen moltes vegades els pares.

Realitzat amb especial cura, amb una gran força, ens dóna lliçons de la manera de viure que, quan ens fem grans, moltes vegades hem deixat pel camí, oblidant conceptes bàsics.

El reportatge va ser gravat durant un any i se segueix l'activitat del mestre, Toshiro Kanamori, un enamorat de la seva feina que intenta conjugar dues coses: l'aprenentatge i la diversió, que els nens aprenguin sense que s'avorreixin. És un mestre que també s'ha d'enfrontar a la falta de concentració dels alumnes, al poc entusiasme, però a través del reportatge podem comprovar com se'n van sortint de tot plegat, i com amb habilitat fa que els nens avancin en l'aprenentatge de les matèries del curs, però sobretot en l'art de viure. Un treball especialment recomanat per a totes les persones vinculades a l'ensenyament i molt premiat.

L'ESCOLA INCLUSIVA

Aquesta setmana a la Universitat, hem estat preparant el debat que el dia 13 de desembre obrirem, el meu grup i un altre tractarem el tema de l'escola inclusiva.
L’escola inclusiva,  tracta del procés pel qual s'ofereix a tots els infants, sense distinció de la discapacitat, la raça o qualsevol altra diferència, l'oportunitat per continuar essent membres de la classe ordinària i per aprendre dels seus companys, i juntament amb ells, dins l'aula. 

Cada una de les components del meu grup, ens posarem en un rol que no es el nostre.

Durant el debat, discutirem el tema de l’escola inclusiva, sí o no, depenent del punt de vista de cada un dels rols que tenim. 

I per acabar vull escriure sobre la importància que crec que té aquest tema.

Per una banda, la constitució diu que totes les persones, sigui quina sigui la seva condició, tenen dret a formar part de tots els entorns socials, i l’escola és l’entorn social per excel·lència mentre són infants. L’experiència ha demostrat que per als infants amb discapacitats, es beneficien molt d’estar entre iguals, igual que, els iguals es beneficien molt d’estar amb altres de diferents i entendre que no hi ha diferències per discriminar, ja que des de la primera infància la diversitat s’ha de viure amb normalitat.

Penso que l’escola és un reflex de la societat, i com a tal tothom hi te cabuda, i el dret de participar-hi, i aquest és el primer pas cap a la inclusió.

El Gran Recapte vol recollir 800 tones de menjar

Fa dies he anat escoltant que començaria el Gran Recapte, per la ràdio fa 3 dies vaig escoltar a RAC1, una entrevista a una de les organitzadores explicant per sobre les tones d'aliments que habien recollit, i les que tenien previstes recollir. 

Llegint el diari, l'Avui, he llegit aquesta noticia que m'agradaria compartir i animar-vos a participar-hi!!!! 

 

Tret de sortida de la campanya a anual del Banc dels Aliments

Els organitzadors alerten que en dos anys s'ha doblat el nombre de persones que necessiten aquesta ajuda

25/11/11 13:48 - BARCELON email protegit

Una voluntària de la campanya solidària Foto: JÚLIA PÉREZ / ACN.

 

El Banc dels Aliments ha donat aquest divendres el tret de sortida de la campanya solidària Gran Recapte, que fins aquest dissabte té l'objectiu de recollir 800 tones de menjar arreu de Catalunya per a les famílies que estan passant per un trasbals econòmic i social.
Una demanda que creix sense aturador. “Atenem actualment a través de 500 entitats a unes 200.000 persones, i això fa dos anys era la meitat”, ha assenyalat el president de la Fundació, Antoni Sansalvador.
Pots de llegums, arròs, oli o llaunes de conserves són els productes més demanats pel seu valor nutritiu i perquè triguen més a què caduquin, els quals poden deixar en més de 600 punts de recollida.

Darrera actualització ( Divendres, 25 de novembre del 2011 13:48 )

Primer dia, després de ser alumne passar a l’altre banda

Avui he entrat per primer cop, de 9 a 5 de la tarda, a una classe de 3er de primària després de onze anys que jo vaig passar per allà.

He sapigut des del moment en que me trobat davant la pissarra mirant als nens, que aquest era el lloc en que volia estar a les 9 del matí cada dia a la meva vida. Entre ells, donant el bon dia i desitjant el millor per el dia a dia, i motivant a cada un d’ells per un nou repte diari.

La meva classe era 3er, de l’escola Nausica, una escola petita i molt familiar, situada a una antiga casa que fa que l’ambient sigui molt càlid i acollidor. Igual que te aquest avantatge, també té l’inconvenient de que els espais són molt petits, i això provoca certes actituds dels nens. En aquella classe petita, hi havia 25 nens, d’entre 7 i 8 anys.

M’he sentit nerviosa, però a la vegada no m’ho podia creure, després de tant pensar com seria aquest dia ha sigut totalment normal i com si ho hagués fet tota la vida, semblava que no seria gens difícil, però més tard m’he n’he adonat que realment cada ú dels 25 era totalment diferent, amb interessos diferents, amb actituds, aptituds, capacitats, trets personals i vides familiars totalment diferents, les quals cada una d’aquestes coses el fa especial.

M’han entrat ganes de conèixer el perquè un era així o aixà, perquè li passava això o lo altre, però no es pot pretendre que el dia 12 de setembre coneguis a cada un d’ells.

La meva estada allà serà curta, però suficient per deixar-me aquest gust a la boca, i tenir unes ganes increïbles de poder acabar en  4 anys  la carrera i poder  fer el que aquest any he començat, ser mestra.

Relexions, fent memòria durant la meva vida a l'escola.

Recordo als professors, per la seva estima, per la seva amabilitat, per la  simpatia. Els recordo perquè els hi agradava estar amb mi, els hi agradava ser mestres, eren apassionats amb el que m’ensenyaven. Tot això, em fa pensar en que a vegades un bon mestre no es només tot el que sap i com aplicar-ho, sinó com és ell com a persona. Em dóna ànims per estudiar magisteri, perquè crec que tinc aquestes aptituds.

Recordo els professors que eren clars, organitzats, els que valoraven la meva feina. Recordo moments de llibertat, crec que és molt important donar llibertat dins del que es pot a l’escola.

També recordo els elogis, de professors, de forma pública, no recordo cap de forma individualitzada. En aquest sentit crec que és molt important el reconeixement cap als infants, i que elogiar en el moment i algo en concret i precís pot marcar molt en un àmbit motivacional. Pot arribar a motivar aquell infant, en l’aspecte elogiat, d’una forma increïble. També penso que és un recurs que s’ha d’anar amb compte, la clau estar en saber el “què” i “com” fer-ho, perquè per massa o per fer-ho en un moment inoportú crec que pot portar conseqüències negatives.

Recordo els professors per la seva implicació a la feina. En aquest sentit, em fa reflexionar sobre que la tasca de ser mestre, és molt important i implica molta responsabilitat, probablement més de la que imagino . Si vull arribar al meu objectiu haig de prendre consciència d’això, i esforçar-me per la meva feina i això automàticament queda refelexat a les classes dia a dia.

Un altre aspecte, que destacaria per al meu futur, és que considero molt important conèixer l’historia de cada nen. Potser en els exemples i experiències, no ho he explicat, però recordo moments en que els professors sabent el rerefons dels problemes personals de cada infant, podien resoldre amb molta més facilitat un problema. És un aspecte, que potser no recordo però que amb el temps m’he n’he adonat que es primordial.

Conèixer la vida i la situació fora de l’escola, ajuda a comprendre, a saber actuar i també a tenir més sensibilitat cap aquell infant.

Tanmateix, això comporta una relació amb l’exterior, és a dir amb els pares, i jo he tingut sort en aquest sentit. L’escola en la que jo anava era molt familiar, aleshores el meu poble era de 4.000 habitants i era una escola d’una línia de 11 alumnes a cada classe al cicle infantil, al cicle inicial arribava als 20 i al cicle superior als 25. Els professors eren del mateix poble, menys algun. I els meus pares tenien molt bona relació amb ells.  Crec que potser es podia considerar una escola rural en el seu temps, però ja fa anys que ha canviat molt i que ha incrementat tot.

Per últim, considero important destacar que recordo molts moments amb els meus amics de l’escola. Per conseqüència, podria dir, que és importantissim i essencial intentar motivar als infants per aquest sentit, fer més activitats en grup, que es creïn lligams més forts, i que es donin més situacions d’aprenentatge entre companys crec que seria una bona forma per ensenyar.

Sé que només he assenyalat coses bones, casi bé totes les experiències ho van ser, menys el cas d’aquella mestra, la de castellà. L’únic i important que puc extreure, és que sense tenir aquesta aptitud que he descrit anteriorment, sent una persona pacient, bona, amable, simpàtica, bromista, flexible, etc. El que es pot aconseguir és que et recordin per la teva amargura, però no ensenyaràs res de profit a nens innocents dels desastres de la teva vida. Els problemes que poden sorgir al llarg de la vida, s’hauran de deixar a la porta, perquè els infants mereixen el millor de tu. Però, crec que no es gens difícil fer-ho, ja que ells t’ensenyen a que no només els has de deixar a la porta de la classe, sinó tancar-los amb clau a un altre lloc perquè no tenen la importància que probablement li donarem. Això, també ho vaig viure els sis mesos que vaig estar fent pràctiques a una llar d’infants, on m’era impossible pensar en els problemes de la meva vida, quan tenia que ser sol·lícita, amb els nens que necessitaven de mi, per resoldre els seus petits, grans, problemes.

Elogi a la feblesa (Alexandre Jollien)

Aquestes ultimes setmanes he llegit el llibre Elogi a la febles, m'ha agradat molt, i volia fer quatre pinzellades per recomanar-lo.

L’obra autobiogràfica de Alexandre Jollien.

“Elogi de la feblesa”, és el títol que li posa Alexandre Jollien, autor del llibre en que a través d’un diàleg amb Sòcrates, queden plasmats els moments que més han marcat la seva vida i reflexiona sobre això.

Alexandre Jollien, estava destinat a enrotllar cigars a un taller ocupacional per a persones discapacitades, ja que al néixer a causa d’un handicap, té paràlisi cerebral. Amb molt d’esforç, motivació i força, va acabar estudiant a la universitat la carrera de filosofia, i gràcies a això va trobar les eines necessàries per a escriure aquest llibre.

Aquesta obra, tracta diversos temes importants de la seva vida. Comença pel centre on va estar intern, passant per l’institut i molt després per la universitat. A tot arreu hi troba dificultats però com ell diu “La dificultat endureix, estimula i ens obliga a trobar solucions” (pàg.35).

Descriu la vida al centre, on va estar intern, com un lloc on va fer grans amistats i això per a ell va ser el més important per poder progressar, lligams tant forts que l’han ajudat més que els seus propis educadors.

Recorda la vida al centre amb molts bons moments, però més tard al sortir d’allà se n’adona de que no tot era tant perfecte, i coses que realment més tard li van produir un xoc.

En primer lloc, el llenguatge i el codi que feia servir per a comunicar-se allà dins era totalment diferent que al de la realitat, i que les formes de comunicar els seus sentiments moltes vegades les havia de reprimir fora del centre, com explica, “He trigat molt temps, i ho he pagat car, a adonar-me que els gestos en <l’altre món> adquireixen significats ben diferents i donen lloc a interpretacions variables. Jo no ho entenia.” (pàg.45).

Per altra banda, per superar-se i per intentar-se adaptar va haver d’agafar consciència de la seva discapacitat, i conèixer-la, per així poder ser conscient de les seves possibilitats. Ell diu, “ De seguida vaig tenir la intuïció que, fugint de la discapacitat, ens aïllem. És allà, amb nosaltres; cal, doncs, que l’acollim com un cinquè membre, cal que arribem a establir un acord amb ella. Per fer-ho em sembla primordial conèixer les seves febleses.” (pàg.57). D’aquesta manera, Alexandre va sentir que podia ser més feliç sent conscient d’això, i de que això era el que hi havia a la seva vida, i amb això podia

conviure dia a dia sense reprimir-se de ser feliç, les coses més simples el feien feliç, i el bon humor era essencial. 

Quan Alexandre va sortir del centre per anar a l’institut va patir com diu ell un “xoc cultural, la desinformació en la què estàvem immersos”, això seria un dels aspectes negatius del centre, i que més endavant explicaré a les meves reflexions. També faré referència al fragment següent: “Tan bon punt em vaig trobar immers en un context estimulant, vaig poder comprovar com les meves capacitats es desenvolupaven ràpidament. Estudiava molt per adaptar-me i integrar-me, per ser el capdavanter.” (pàg. 94) i això, demostra com es l’home capaç d’adaptar-se i superar-se per una motivació i que etiquetar una persona és un dels errors més grans que poden competre’s, personalment també penso que hi va haver una mancança de motivar i un poc esperit de superació pel que explica Alexandre, dins al centre.

I per acabar, Alexandre Jollien, coneixent-lo ja una mica més, una persona molt optimista i com a tal, després de conèixer la seva feblesa, d’una forma positiva i en lluita permanent per superar-ho tot, diu “L’individu feble no representa necessàriament un pes per a l’altre, Cadascú disposa lliurament de la seva feblesa, i per tant és ben lliure d’usar-la amb seny.” (pàg. 102), així justificant el títol de l’obra.

Reflexions personals.

L’afecte que m’ha causat la lectura d’aquest llibre, ha estat replantejar-me en primer lloc, si són favorables o no els centres d’educació especial, o si és més favorable per a una persona discapacitada estigui escolaritzada l’escola inclusiva. I el paper dels bons educadors, tant en una escola especial com a una de normal, en que estimar i la confiança és el més important.

En segon lloc, m’ha fet reflexionar sobre el meu comportament a situacions descrites al llibre, en veure anant d’excursió a alumnes d’un centre d’educació especial, els meus sentiments cap a ells i la meva mirada, pot ser de pietat, que m’he n’he penedit.

En tercer lloc, m’ha fet sentir curiositat sobre altres casos, i, altres puts de vista de persones discapacitades o amb algun tipus de problema que ha de conviure i no poder fer la vida “normal” en una escola, quins recursos tenen, i m’ha fet investigar sobre aquest tema.

En quart lloc, m’ha fet valorar el que tinc, i allà on he aconseguit arribar i les ganes que m’ha fet sentir d’aprofitar-ho.

Sobre els temes esmentats, m’agradaria fer referència a un fragment del llibre:

“Avui dia i cada vegada més, les persones amb discapacitats són escolaritzades en escoles normals. Alguns pares m’han afirmat que aquesta experiència es revela doblement beneficiosa. D’una banda, permet a l’Infant amb discapacitat desenvolupar-se més fàcilment; i de l’altra, els altres infants, “la classe d’acollida”, desprès d’un primer moment de rebuig, expressant amb més o menys intensitat, adopten una actitud diferent davant de la persona discapacitada.” (pàg.77)

Això m’ha fet pensar en l’escola inclusiva, que des de fa dos anys hi ha una llei establerta en que obliga a tota escola ha ser inclusiva, però, pot ser és un terme una mica utòpic. En el cas de Alexandre, crec que hagués sigut millor haver estat escolaritzat com qualsevol altre nen, tenint classes de reforç o poden estar unes hores al centre, per aprendre tot el que li van ensenyar els educadors de centre, però d’aquesta manera pot ser s’haguessin corregit els errors d’aïllament que produïen estar fora de la societat durant tant de temps. I així, hagués tingut un contacte més directe a lo que és el món real. També crec que hi ha un avantatge clau per als nens discapacitats i els que no ho son, per una banda, els que ho són estar en contacte amb els altres fa que aquests vulguin posar-se al nivell de la resta, i així fent un esforç i tenint més motivació per arribar a ser. I per altre banda, els nens puguin veure des de petits les diferencies que hi ha entre humans i que les puguin acceptar amb tota normalitat.


Per últim deixo aquesta entrevista, per coneixer més a fons a Alexandre. 

ENTREVISTA ALEXANDRE JOLLIEN

El meu poble per als infants

Dissabte passat, vaig anar d'excursió a la muntanya del meu poble, això em va fer reflexionar molt sobre el temps d'oci dels nens que viuen al meu poble.

Primer us vull fer una petita introducció del meu poble.

 Begues és un municipi de la comarca del Baix Llobregat (Barcelona). La població és de 6.502 habitants. Està situat a uns 400 metres d´altitud, en el sud-oest de la comarca, i una part molt important del Parc del Garraf es troba en el nostre terme, incloent els pics de Montau (658m) i de la Morella (594m). Begues està connectat amb Avinyonet del Penedès i amb Gavà per una carretera comarcal. És el municipi amb més extensió del Baix Llobregat.

D’acord amb les excavacions de la cova de Can Sadurní, la història de l’ocupació humana a Begues comença fa almenys 11.000 anys, amb els caçadors-recol·lectors de l’Epipaleolític. Fa uns 7.000 anys van començar a fer de pagesos i pastors, però els beguetans del Neolític encara vivien en coves i cabanes. No va ser fins fa uns 2.500 anys que van construir al Puig Castellar el primer poblat de pedra. Els romans, que van arribar a les nostres terres fa poc més de dos mil anys, van acabar amb la cultura autòctona dels ibers. No sabem exactament què van fer a Begues ni els romans ni els visigots que els van seguir durant els 7 primers segles de la nostra era, però el camí ral de Barcelona a Tarragona per Sant Boi, Sant Climent, Begues, Olesa i Vilafranca podria ser obra dels primers.

L’entorn del meu poble és forestal, hi ha molta muntanya just al costat dels habitatges. Jo dissabte vaig pujar al Montau, la muntanya més coneguda del poble. Vaig estar pensant sobre el tresor que tenien els nens del poble tant a l’abast, és a dir, la natura. Però em pregunto, l’aprofiten tant com ho haurien de fer? Aprendre a través del nostre entorn és un gran privilegi, i a l’hora molt enriquidor. Quants nens a la sortida de l’escola van a la muntanya en comptes d’anar al parc just al costat de l’escola? Per comoditat, els pares fan servir el bosc com a eina d’aprenentatge?

Tinc els meus dubtes, anys enrere a ara el poble ha canviat molt i la gent encara més. Les costums s’han perdut i anar a passar la tarda a la muntanya amb els pares s¡’ha tornat un dia especial, un diumenge cada tres mesos quan els pares no estan cansats.

Penso que ja que això no és possible, l’escola ho hauria de fomentar.

Per què no fer més activitats a l’aire lliure quan l’escola està tocant a un petit bosc?

La comoditat de no moure’ns de no desplaçar-nos fa que no sapiguem apreciar el que tenim i que no ho aprofitem.

Jo m'estimo molt el meu poble, des de petita,  sempre que puc participo en activitats en les que aproftiem el nostre entorn tant bonic per crèixer amb ell.